La fi de la Unió Soviètica

La guerra freda va acabar per l'ensulsiada d'un dels seus contendents. El procés de reformes iniciat per Gorbachov en 1985 va precipitar una dinàmica que va acabar enduent-se per davant la pròpia existència de l'estat fundat per Lenin. Una profunda crisi econòmica, amb una població gràcies a la glasnost cada vegada més conscient de la crueltat i la corrupció que havia caracteritzat la dictadura soviètica. El nacionalisme va venir a actuar com factor incontenible de disgregació de l'estat soviètic, hereu de l'Imperi tzarista.

El moviment centrífug es va iniciar en les repúbliques bàltiques, que durant la tardor de 1989 van deixar clar la seva intenció de trencar els llaços amb la URSS. Paral·lelament el nacionalisme apareixia en les repúbliques caucàsiques, irritat per l'enfrontament entre armenis i azerís en Nagoro-Karabaj en 1988.

En 1990, Gorbachov va donar un pas endavant en la seva perestroika renunciant al monopoli polític del PCUS (Partit Comunista de la Unión Soviètica) i convocant eleccions parcialment pluralistes, a Lituània, Letònia, Estònia i Moldàvia guanyaven les forces polítiques independentistes. Lituània va declarar immediatament la seva independència.
El moviment que definitivament va esfondrar la URSS vingué de Rússia.

Al maig de 1990, Borís Yeltsin el qual ara fa unes setmanes va morir, havia estat expulsat del PCUS en 1987, va ser escollit president del Parlament rus. Des d'aquesta posició de poder, Yeltsin va impulsar mesures que van precipitar la fi de la Unión Soviètica.

Acorralat entre les forces comunistes conservadores que buscaven una volta enrere en el procés de reformes i les forces reformistes i nacionalistes, Gorbachov va tractar de negociar un nou Tractat de la Unión que reconstruís sobre noves bases de major llibertat nacional l'antiga URSS. No obstant això, els comunistes ortodoxos van tractar d'imposar una solució de força, el 19 d'agost de 1991, Gorbachov era segrestat en la seva residència d'estiueig en el Mar Negre i un grup de comunistes de la línia dura es posaven al capdavant d'un cop militar. La falta d'unitat en l'exèrcit i les accions de protesta popular a Moscou van fer fracassar el cop. Va ser el moment de Borís Yeltsin, qui es va posar al capdavant de la protesta contra el cop en la capital del país.

El cop militar frustrat va ser com el senyal d'alarma que va precipitar la fugida precipitada de totes les repúbliques d'una Unió Soviètica que a ningú ja interessava. Mentre el PCUS, l'instrument polític que havia aglutinat a la URSS, era prohibit.

El 1 de desembre de 1991, el 90.3 % dels ucranians van votar per la independència. El 8 d'aquest mes, en una solució improvisada sobre la marxa, els líders de Rússia, Ucraïna i Bielorússia, Borís Yeltsin, Leonid Kravchuk i Stanislav Shushkevich, es van trobar prop de Brest-Litovsk i van acordar la denominada Declaració de Belovezhskaya Pusha: les tres repúbliques eslaves abandonaven la URSS i formaven una així cridada Confederació d'Estats Independents: CEI.

Rússia va heretar la posició de la URSS en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i la disposició sobre les armes nuclears encara que hagué de negociar amb altres repúbliques (per exemple, Ucraïna, Kazakhstan...) .El 21 de desembre, en una trobada celebrada Almá Atá, vuit dels dotze repúbliques restants de la URSS (Estònia, Letònia, Lituània i Moldàvia havien optat per la independència pura i simple) van seguir l'exemple de Rússia, Ucraïna i Bielorússia. Impotent i abandonat per gairebé tots, Gorbachov va dimitir com President de la URSS el dia 25 de desembre de 1991.

La bandera de la Unió Sovietica en la qual el color roig representa el comunisme. El martell és el símbol del proletariat, mentre la falç representa els camperols. L'estrella d'or representa la unitat i les cinc puntes representen les classes de la societat comunista: els obrers, els camperols, els intel·lectuals, els joves i els soldats. Era arriada en el Kremlin de Moscou. La bandera russa la substituïa. Rússia prenia el relleu de la URSS en l'escena internacional: les ambaixades, el lloc permanent en el Consell de Seguretat, el control de l'armament nuclear soviètic... No obstant això, el món bipolar de la guerra freda havia tocat a la seva fi. Anunciat pel president Bush a principis de 1991, naixia un "nou ordre mundial"



El "nou pensament polític" de Gorbachov

Mijaíl Gorbachov va ser nomenat Secretari General del PCUS el 11 de març de 1985.

La seva elecció de cap manera pot ser considerada un fet fortuït, ja que si bé ell representava una nova mentalitat, aquesta era concordant amb la percepció creixentment estesa —encara que romangués en gran mesura públicament silenciada— dels problemes de diversa índole que afligien a la Unión Soviètica.

La situació a la qual s'enfrontava el nou líder del Kremlin era en general lamentable: després de llargs anys d'estancament, l'economia es trobava a la vora de la fallida i la societat soviètica es trobava immersa en una veritable crisi moral caracteritzada per la falta de compromís ideològic i l'escepticisme general. Era impossible que la URSS mantingués per més temps la ficció de "paritat" amb els EUA.

El desafiament de Reagan i la seva Iniciativa de Defensa Estratègica havia fet conscients als dirigents soviètics de les seves possibilitats reals de plantar cara a la competència tecnològica i militar dels EUA. Amb una despesa de defensa que, segons les fonts, oscil·lava entre el 16 i el 28% del seu pressupost, la URSS necessitava urgentment reduir les seves despeses militar i enfocar les seves inversions a pal·liar les seves múltiples manques i deficiències de la econmia soviètica. Per a Gorbachov la necessitat d'un acostament als EUA era evident i urgent.

La postura de Gorbachov anava més enllà d'un petit replegament tàctic. Conscient de la impossibilitat de conjugar la guerra freda i la solució dels greus problemes que afligien a l'economia i la societat soviètica, el líder soviètic, va proclamar un "nou pensament polític: el nou món es caracteritzava per la "interdependència global", des d'ara, calia oblidar-se de la lògica de la guerra freda.

La URSS es preparava per a un gran replegui, tant en la seva competència amb els EUA com en els compromisos internacionals que havia anat adquirint al llarg de la guerra freda.

La tendència apuntada per Gorbachov des de l'inici del seu mandat es va veure acrescuda per una sèrie d'esdeveniments que van fer absolutament evident la necessitat de reformes:

• La catàstrofe nuclear de Chernobil a Ucraïna 1986

• El fracàs i la incompetència de l'en altres temps poderós exèrcit soviètic es veia corroborat a la guerra d'Afganistan. La desmoralització que provocava el "Vietnam soviètic" va ser acrescuda per episodis rocambolescos com l'aterratge en la Plaça Roja de Moscou d'un jove adolescent alemany, Mathias Rust, al maig de 1987 sense que la defensa aèria soviètica fos capaç d'evitar-lo.)

Les revolucions de 1989

El projecte de Gorbachov implicava la impossibilitat de mantenir per la força als règims de les "democràcies populars" tal com s'havien configurat després de les successives intervencions soviètiques. La perestroika i la glasnost van tenir una immediata conseqüència en els estats satèl·lit de l'Europa de l'Est. La forma amb la que Gorbachov va aconseguir l'ensorrada del "imperi soviètic" va ser simple: no fer res per a defensar els règims de l'Est europeu. Sense la intervenció soviètica, aquests governs van ser escombrats amb extraordinària facilitat en el curt termini d'uns mesos.

En 1988, Gorbachov havia clausurat el Comitè d'Enllaç amb els països socialistes en el PCUS, un senyal que el Kremlin abandonava la Doctrina Breznev. Va anunciar una retallada unilateral de més de mig milió de soldats, dels quals la meitat es retirarien amb més de cinc mil tancs de l'Europa de l'Est. L'actitud de Moscou era cada vegada més clarament conciliadora cap a la reforma en les "democràcies populars". Encara que l'objectiu de Gorbachov era que aquests països apliquessin el seu pròpia perestroika, mantenint-se en el Pacte de Varsòvia, molt aviat la realitat va desbordar les seves esperances.

Polònia :

Polònia va ser el país que va iniciar el procés revolucionari. Després d'una sèrie de vagues a l'estiu de 1988, el govern comunista, va haver d'asseure's a negociar amb el sindicat Solidaritat. Els acords d'abril de 1989 van significar el reconeixement legal del sindicat i l'obertura d'un procés de transició democràtica. El partit comunista va ser durament derrotat en les eleccions no va tenir altre remei que permetre la formació d'un govern presidit per un Mazowiecki, dirigent de Solidaritat.

Hongria:

A Hongria van ser els propis reformadors comunistes, els quals van desmuntar amb gran celeritat el sistema. 1989 es va establir el multipartidisme i a l'octubre d'aquest any el Partit Socialista Obrer Hongarès (nom oficial del partit comunista) es dissolia i s'aprovava una constitució democràtica. Les eleccions del primavera de 1990 van dur al poder a forces democràtiques anticomunistas.



República Democràtica d'Alemanya (RDA)

La decisió de les autoritats de Budapest d'obrir la seva frontera amb Àustria al setembre de 1989 va obrir una "bretxa" en el teló d'acer pel qual desenes de milers d'habitants de la República Democràtica d'Alemanya van fugir cap a la República Federal d'Alemanya, travessant Txecoslovàquia, Hongria i Àustria. A l'èxode de la població se li va unir aviat una onada de manifestacions al llarg de tota Alemanya Oriental. El líder de la RDA, Eric Honnecker, que acabava de felicitar públicament a l'ambaixador xinès per la repressió en la plaça de Tiananamen, es va plantejar la solució repressiva. 1989 van haver-hi tres declaracions d'enorme importància política:

• El 23 d'octubre, davant la proclamació solemne a Budapest d'Hongria com república sobirana independent, Eduard Shevarnadze va manifestar que la URSS no havia d'interferir de cap manera en els assumptes de l'Europa oriental

• Aquest mateix dia, Gennadii Gerasimov, portaveu de Gorbachov en assumptes de política exterior, va enunciar de manera bastant frívola que la Doctrina Breznev havia estat substituïda per la Doctrina Sinatra. El portaveu es referia a una cèlebre cançó del cantant nord-americà i venia a proclamar que la URSS permetia que els seus països fessin les coses "a la seva manera" (to do things their way).

Això significava que el Kremlin ratificava els canvis a Polònia i Hongria, i animava als altres països a seguir endavant. A partir d'aquí els esdeveniments es van precipitar, Honnecker va ser substituït per un comunista reformista, Egon Krenz, qui va prendre la històrica decisió d'obrir el Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989.
Finalment el denominat Acord 4+2 (EUA, Regne Unit, França i la URSS més la RFA i la RDA) va possibilitar la reunificació d'Alemanya el 3 d'octubre de 1990. Aquesta reunificació va ser més aviat una absorció de l'antiga Alemanya comunista per la República Federal d'Alemanya: en canvi d'un compromís de limitació del poder militar alemany, del no estacionament de tropes de l'OTAN en el territori de l'antiga RDA i de sucoses ajudes econòmiques, l'Alemanya reunificada va seguir sent membre de l'OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea.

1 Glasnost significa literalment "transparència informativa". En termes pràctics, ella va significar una obertura a la llibertat d'expressió. D'acord amb els seus plantejaments inicials, la finalitat específica de la glasnost era de caràcter moral: el que es pretenia era canviar l'estil de vida soviètic a través d'un procés de democratització amb l’objectiu de revitalitzar el socialisme. Els objectius originals de la glasnost, van ser; servir de suport i complement a la perestroika (fent possible el coneixement públic de profundes falles, greus deficiències administratives i corrupció), aviat es van veure excedits. La perestroika, per tant, no podia sinó fracassar, doncs el propòsit de Gorbachov de reformar el sistema sense sortir-ne d’ell era inviable i contradictori. A través de la glasnost, es conclou, havia quedat de manifest que el sistema no era reformable; només cabia canviar-lo.

2 Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov (en rus: Михаил Сергеевич Горбачёв, Privolnoye, Rússia URSS ) és un polític soviètic que va exercir com a secretari general del Parti Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) entre 1985 i 1989, i com a president executiu de la Unió Soviètica entre 1989 i 1991. Les seves polítiques reformistes conduïren a la fi de la guerra freda i per això, el 1990 va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.

3 Borís Nikolàievitx Ieltsin (en rus: Борис Николаевич Ельцин) va ser un polític rus nascut a Butka (província de Sverdlovsk) el 1931 i mort a Moscou el 23 d'abril de 2007. Va ser el primer president de la Federació Russa, entre els anys 1991 i 1999. El seu pare, Nikolai Ieltsin, fou enviat al gulag el 1934 per agitació antisoviètica. Va estudiar enginyeria a Berezniki (territori de Perm) i el 1961 ingressà al PCUS. El 1977 fou nomenat cap del partit a Sverdlovsk, on va fer derruir la casa Ipatiev, on foren assassinats Nicolau II de Rússia i la seva família.
Membre de l'ala progressista del partit, el 1985 Mikhaïl Gorbatxov el va cridar a Moscou, i el 1989 esdevingué diputat, imposant la seva línia a la del conservador Jegor Ligatxov.
A les primeres eleccions democràtiques fou escollit President de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia el 1990. Quan es va produir el cop d'estat del 1991 contra Gorbatxov protagonitzà amb èxit la resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbatoxov i emprendre mesures més radicals: reconèixer la independència de les antigues repúbliques soviètiques i il·legalitzar el PCUS.

4 Doctrina Breznev: Breznev, en virtut de la "solidaritat socialista internacional", reivindicà el dret d'intervenir en els assumptes interns de qualsevol país socialista si optava per reformes que posessin en perill el règim comunista. Per suposada, era firma del PCUS el qual finalment havia d'avaluar la "perillositat" de la situació.

Entrevistes:

Entrevista a Benet Serra Puig:

Com es veia des d'aquí la figura de Gorbachov?

Es veia un home asenyat i amb unes idees clares, una personalitat que russia necessitava.

I Yeltsin?

Semlava un home de bona vida al qual li agradava més la festa que el treball. Se l'havi trovat en situacions compromeses en les quals no estava del tot hebri. Comparativament: semblava en Joan Gaspart del Barça.

Quan va començar a veure que la URSS s'esfondrava?

Quan van començar a haver-hi manifestacions minimament tolerades pel régim, junt amb la caiguda de mur de Berlin (1989).

Com es va viure la desaparició de la URSS l'any 1991?

Com la fi de la guerra freda, fi d'una amenaça per a la pau.

Quina és l'escena que el va impactar més del procés de desaparició de la URSS?

La caiguda del mur de Berlín i la integració de la RDA en la RFA.
La mort del dirigent romanès Ceausescu emesa per la TV.

Entrevista Montse Font Pou:

Com es veia des d'aquí la figura de Gorbachov?

Se'l veia com a una personalitat que va realitzar un guir a la Unió sovietica cap una economia de mercat. Va obrir fronteres a la europa occidental i al món.

Com es va viure l'esfondrament de la URSS?

Es veia que aquest sistema (comunisme) estava condemnat el fracàs.

Quan va començar a veure que la URSS s'esfondrava?

Quan els seus habitans van començar a tenir llibertat d'expressió, etc.

Qunia és l'escena que la va impactar més del procés de desintegració de la URSS?

D'escenes no n'hi ha cap, però el que em va impactar més va ser que es seus habitants poguessin sortir del seu país sense demanar permís.



En aquest video es pot observar a l'antiga URSS i el seu himne.(1922-1991)

En aquest video podeu veure d'una manera resumida el procés de desintegració de la URSS

http://www.youtube.com/watch?v=PDY0BAe_qGQ
En aquesta direcció trobereu un video en el qual es veu el principi de la URSS, com els bolxevics van arrivar al poder, de fons es pot escoltar la Internacional socialista va ser el primer himne de la URSS i encara ara és himne socialista i dels treballadors.

Barcelona i les olimpíades

L’empremta dels jocs.

Més enllà del record esportiu, els jocs han deixat per tot Catalunya unes instal·lacions de primer ordre que possibiliten la pràctica popular de l’esport. El canal de rem de Castelldefels, el Palau Sant Jordi de Barcelona, l’estadi, l’INEFC i les piscines de Picornell a Montjuïc, les pistes de beisbol a l’Hospitalet o les de hoquei herba a Terrassa són algunes d’aquestes infraestructures que han estat possibles gràcies als jocs.
Amb la Vila Olímpica s’obre un espai urbà per al passeig ciutadà.

La preparació dels jocs va del 1986 al 1992.

Cal dir que els Jocs Olímpics van ser la gran excusa per posar el país al dia. Una pila de grans projectes d’infraestructures com les següents:

En matèria de comunicacions es va foradar Collserola per unir Barcelona i el Vallès en pocs minuts.
Manresa i Sitges van quedar a mitja hora després que s’obri’s l’autopista amb Terrassa i els túnels del Garraf, respectivament.
La A-17 es va perllongar fins a Palafolls, mentre es va adjudicar el tram de la A-16 que uniran Castelldefels amb el Vendrell per la costa.
S’instal·laren peatges. Les rondes d’altra banda, descongestionen el centre de Barcelona, ja que habiten el pas del trànsit metropolità per la ciutat.
L’Eix transversal de Girona a Lleida beneficià a comarques que anteriorment estaven mal comunicades. Així ara tenen vials que les acosta, amb l’estalvi de temps i de benzina.
El pont del Mil·lenari a Tortosa i l’obertura per part francesa del túnel del Pimorent, uneix Barcelona i Tolosa de Llenguadoc en tres hores a través del ja acabat eix del Llobregat i del túnel del Cadí.
La ronda de dalt va passar a ser una mena de rambla de circumval·lació de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Impacte econòmic dels joc olímpics:

Per avaluar l’increment d’associats als jocs olímpics i determinar així el seu impacte econòmic, hauríem de considerar únicament aquelles despeses que són olímpiques.

Aquesta consideració és rellevant a la preparació dels jocs, atès que ha coincidit amb una etapa de fort creixement econòmic, caracteritzada per un augment generalitzat de la invasió i el consum.

A l’arribada dels jocs a l’octubre del 1986 el patrimoni es divideix en quatre grans apartats:

- Instal·lacions esportives i Viles Olímpiques.
- Comunicacions i aeroport.
- Telecomunicacions.
- Hotels.

INSTAL·LACIONS ESPORTIVES I VILES OLÍMPIQUES:

A Barcelona, pràcticament totes les instal·lacions esportives i Viles Olímpiques han quedat englobades dintre d’unes àrees geogràfiques concretes: Vila Olímpica, Monjuïc, Vall d’Hebrón i Diagonal.

L’àrea Olímpica de la Diagonal es troba al sud-est de la ciutat, a la part més alta de Barcelona.
De les quatre àrees olímpiques aquesta és la que comprèn el nombre més gran d’instal·lacions esportives ja construïdes. L’Estadi del Futbol Club Barcelona, el Palau Blaugrana, el Reial Club de Polo i l’Estadi de Sarrià integren aquesta àrea.
A les instal·lacions de la Diagonal és previst que es disputin competicions olímpiques de futbol, judo, hípica, hoquei sobre patins i taekwondo.
En aquesta àrea es troben els hotels en el quals s’allotjaran el dirigents olímpics els 1992.
Àrea Olímpica de la Vall d’ Hebrón:

L’àrea Olímpica de la Vall d’Hebrón es troba situada al nord-oest de la ciutat.
Les següents instal·lacions es formen en motiu dels jocs Olímpics:
Una de les instal·lacions més importants és la de la Vila de la Vall d’Hebrón per acollir la premsa i la ràdio- televisió. Aquesta vila juntament amb la de Montigalà serviran per allotjar els periodistes que hi hauran duran les Olimpíades.

En aquestes instal·lacions, es van disputar les proves de ciclisme, tir amb arc, voleibol, tenis i pilota basca l’any1992.


Àrea Olímpica del Parc de Mar:

L’Àrea Olímpica del Parc de Mar es troba situada al nord-est de Barcelona. Té una superfície de 65 ha i ocupa els terrenys que es van instal·lar fa un segle les indústries de Barcelona.
Aquesta Vila, on s’allotjaran 13.900 esportistes i el oficials, es construeix a l’espai comprès entre l’antic ramal ferroviari, el passeig de Carles I i el vell cementiri del barri del poble nou.
Un cop acabades les obres, el nou barri tindria uns 1.908 habitants i un port esportiu (la base nàutica de les proves olímpiques de vela). Es tracta de l’operació urbana més gran que s’havia realitzat mai a Barcelona. La construcció dels habitatges es va iniciar a l’octubre del 1989 i era previst que s’acabés el desembre del 1991.
Aquest parc disposa, entre altres coses, d’una escola de vela municipal, un restaurant, comerços i un centre de convencions (per després del 1992). En aquesta àrea hi ha també l’Hospital del Mar i el Laboratori Oficial. Dins del recinte de la Vila també es construeix una policlínica per als esportistes.
Aquesta zona inclourà un complex poliesportiu, que s’utilitzarà com àrea d’entreteniment.
A més, l’Àrea del Parc de Mar comprèn l’antiga Estació del Nord, on tindran lloc les competicions de tennis taula.

Àrea Olímpica de Montjuïc:

L’Àrea Olímpica de Montjuïc està situada al sud-est de la ciutat i davant del mar. L’Estadi Olímpic es va construir el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona. No obstant això, al no utilitzar la instal·lació durant les dècades posteriors va provocar un deteriorament que va arribar a un estat de ruïna.
La decisió de Barcelona de sol·licitar l’organització dels Jocs Olímpics va fer que l’Ajuntament rehabilites l’Estadi. Així, el gener del 1985 hi van començar les obres.
Aquest projecte va necessitar mantenir la façana de l’edifici, rebaixar 11 metres el nivell de la pista i instal·lar sota les grades totes les dependències necessàries.
Aquesta instal·lació té una capacitat per a 54.000 espectadors, ampliable a uns 65.000 durant els Jocs.
La instal·lació agrupa dos pavellons independents. El principal té una capacitat de 15.000 espectadors i la pista central ocupa una superfície de 4.000m2. El pavelló secundari, és d’ús polivalent i té una capacitat per a 700 espectadors. La construcció del Palau de Sant Jordi acollirà les proves de gimnàstica, voleibol i handbol.
L’Àrea inclou: l’Anella Olímpica (que comprèn l’Estadi Olímpic, el Pau Sant Jordi, les Piscines Bernat Picornell i l’INEFC), el centre principal de premsa i el centre internacional de Radiotelevisió, el Palau de la Metal·lúrgia, el nou Pavelló L’Espanya Industrial, el Frontó Colom i la Piscina de Montjuïc

COMUNICACIONS, ACCESSOS I AEROPORT:

Aquesta és una de les qüestions fonamentals en els Jocs i que preocupa d’una manera especial els responsables del COOB, ja que han de garantir la mobilitat dels atletes als altres llocs on es celebraran les competicions.

S’incorporen millores viàries en la ciutat de Barcelona, per tal de facilitar la connectivitat entre els cinturons. També ho fan amb els eixos bàsics de connexió entre les diferents àrees olímpiques i l’aparcament d’iniciativa municipal.

Un altre tema molt important és l’aeroport, perquè serà la porta d’entrada de la gran majoria de les persones que assisteixen el Jocs i, per tant, ha d’estar preparat, ja que representa una invasió amb una infraestructura molt característica i d’un volum important.

TELECOMUNICACIONS:

És un altre dels grans apartats. És important, doncs, disposar d’una infraestructura suficient per garantir la viabilitat d’aquestes habilitats.

Dintre d’aquest àmbit hi trobem:

- Telefònica.
- La construcció del Teleport a la comarca del Penedès.
- El cost de la torre de comunicacions de Collserola i de Monjuïc.

HOTELS:

Barcelona, en el moment de la nominació com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics, no tenia una infraestructura hotelera suficient per atendre les necessitats d’allotjament que genera l’esdeveniment olímpic, no com el cas dels atletes, árbites i periodistes, que ja tenen assignats habitatges específics, sinó de la resta de la família olímpica i semiolímpica. Per aquest motiu, des de l’Ajuntament es va posar en marxa l’anomenat “Pla d’hotels”, amb una clara vocació olímpica, que consistia en la requalificació d’uns terrenys per permetre la construcció d’hotels sota la figura de la concessió administrativa.

Per altra banda, es va creure convenient la inversió en hotels acollits d’iniciativa estrictament privada que es construïen a la ciutat entre el període de 1978-1992, perquè es va considerar que la celebració de les Olimpíades i tot el que aquest esdeveniment representava en els termes de promoció internacional de la ciutat constituïa un fort incentiu per tal les empreses privades endeguessin aquest tipus d’inversions.


Construccions i reformes:

La reforma del port és una de les grans transformacions de la ciutat que va rebre un nou impuls amb les olimpíades del 1992 amb la idea integrada per al projecte de connectar Barcelona amb el mar. Històricament s’ha oblidat la recuperació pel Port Vell amb el convertiment dels vells molls i embulls en espais d’us públic, així es defineix en bona part la nova imatge de la ciutat.

La Vila Olímpica és la major aventura urbanística indicada a Barcelona des de la creació de l’Eixample. Un barri edificat en pocs mesos per a allotjar als atletes olímpics, però el seu principal repte es presenta essencialment en els jocs. La Vila consisteix en un barri amb una autentica vida ciutadana i no només en una zona residencial.

La part alta de Barcelona també ha conegut els canvis derivats de la construcció de les noves vies ràpides urbanes. La ronda de Dalt, amb alguns dels seus trams soterrat, d’altres a l’aire lliure i amb connexions com el de la plaça Borràs, recorren Collserola per a canalitzar el tràfic que habitualment invalida els barris antics d’aquella part de la ciutat.





La plaça de les Glòries és un dels centres neurològics de distribució del tràfic en l’interior de la ciutat. El nou nus té com a objectiu repartir i ordenar la circulació de les tres grans vies on es creuen els carrers del Eixampla al mar i conservar-ne una amplia zona verda per els veïns.




Les rondes o cinturons es completen amb les anomenades “potes”, elements indispensables per tal que l’anell viari compleixin la seva funció principal de distribució del tràfic que entre o surt de Barcelona. La “pota” nord, que és el punt de parida del nus de la Trinitat cap a Badalona i el Maresme, ha permès a Santa Coloma obtenir una amplia zona verda gràcies a la cobertura d’un tram.




L’estació de França ha set restaurada paral·lelament a la supressió de la línia ferreria de la costa a causa dels projectes vinculats a la recuperació de la faixada marítima. L‘antiga estació termini allotja ara trens regionals y de llarga distància, però la seva rehabilitació ha respectat l’estil clàssic de les antigues estacions ferroviàries de ferro.






La torre de comunicacions de Collserola és un altre dels elements heretats dels Jocs del 92 que defineixen la nova personalitat de la ciutat. La torre, dissenyada per l’arquitecte britànic Norman Foster, trenca amb un dels perfils tradicionals de la ciutat marcat pel Tibidabo i, amb els seus 268 metres d’altura, caracteritza el nou teló de fons de Barcelona.





Objectius polítics dels diversos actors de l’organització dels jocs.

Diversos anàlisis coincideixen a assenyalar que la capacitat del pacte i l’assoliment dels objectius prioritaris per part de cada una de les tres administracions i dels principals actors olímpics implicats (el Govern i la Monarquia Espanyola, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Comitè Internacional Olímpic) va ser la causa de l’èxit dels jocs, anomenats “els millors jocs de la historia”, i de l’escassa conflictivitat a la Barcelona Olímpica, més aguda a la fase de la preparació (1986-1991) i quasi oculta a la fase final de la realització (1992).

La Generalitat tenia un objectiu prioritari: la catalanització dels jocs, evitant que Barcelona92’ quedés diluïda dins l’esmentat “España92”, sense distinció de la personalitat cultural, lingüística i també política de Catalunya.

L’objectiu principal de l’Ajuntament de Barcelona era la possibilitat de promoure aquesta ciutat com a gran centre de negocis i com a destinació turística, presentant una gran renovació de les seves infrastructures urbanes i la implantació d’un nou model urbà (Barcelona oberta al mar).

Per altre banda, el Comitè Internacional Olímpic aconseguirà una revitalització de la imatge general dels Jocs Olímpics i de l’Olimpisme en general, així com el reconeixement general de la família olímpica per a la millor organització dels jocs (“The best games ever”). Això vol dir, més interessos i més beneficis econòmics, com l’escalada dels ingressos per televisió, el rècord en els ingressos per patrocini, grans inversions en l’organització dels jocs. En definitiva, demostració de cara al futur de la vitalitat i l’atractiu d’aquest gran esdeveniment.

El Govern Espanyol amb aquest nou programa, els jocs Olímpics de Barcelona, aconseguirà oferir una nova imatge de l’Espanya democràtica i postfranquista, de la seva monarquia parlamentaria, moderna, i competitiva, governada pels socialistes. També aconseguirà un canvi d’imatge respecte els estereotips “hispànics” més ancestrals (“siesta, sol y toros”), per una nova imatge de competitivitat i modernitat.



Què es pensa dels jocs olímpics?



Sra. Aurora Ballús Vilaseca.
(74 anys)
No és la mateixa Barcelona. Abans era quasi com un poble i ara és una ciutat moguda, una Barcelona moderna, una Barcelona dinàmica.



Sra. Puig Vall.
(25 anys)
Vaig poder participar com a voluntària olímpica. Els Jocs Olímpics van ser una oportunitat per donar a conèixer a Catalunya, perquè el món conegués que dintre d’Espanya hi ha un poble català que té una cultura i una llengua pròpies.

Cartells de les películ.les més importants.

Entrevistes (teatre)

ENTREVISTES

Hem entrevistat a tres persones que estan relacionades amb el teatre, i ens n'han parlar.

Entrevista a Jordi Arqués, professor de l’institut del teatre de Vic.


-Des de quan fas teatre?

Vaig començar més o menys quan feia cinquè de primària.

-Com vas anar a parar en aquest món?

Els meus pares em portaven sovint al teatre i de mica en mica mi vaig anar interessant.

-L’any 1991 estaves en algun grup?

Sí, per aquestes dates jo tenia quinze anys i estava al Ventall teatre d’aquí Vic.

-Que representàveu?

L’actuació més popular del grup era la representació dels “pastorets”, que a part dels que formàvem el Ventall hi col·laborava molta més gent, unes 200 persones, la majoria joves aficionats.
La representació dels pastorets del Ventall, era molt coneguda a Vic, junt amb la que feien el grup de l’Orfeó Vigatà. La diferència entre uns i altres era que els de l’Orfeó respectaven molt la tradició en tots els sentits, en canvi el Ventall érem com més transgressors sobretot amb el tema de vestuari i decorats.
Al marge dels pastorets durant l’any fèiem tres o quatre produccions.

-Quin paper representaves en els pastorets?

Feia de pecat capital. Vaig fer d’Ira, de Golosia...

-Recordes alguna altra representació?

No sé.... en aquests moments em ve al cap la dels “tres mosqueters”.

-Quan assajàveu?

Ens trobàvem dos dies a la setmana en sessions de dues hores cada dia.

-En quin lloc assajàveu?

Ho teníem bé, ja que assajàvem a l’Orfeó.

-I els espectacles, on els fèieu?

A l’Atlàntida. En els inicis voltàvem molt per tot Osona, a mesura que anaven sorgint grups amateurs, ens quedàvem més a Vic.
En aquella època el Ventall va començar a fer tallers de teatre, se’n feien dos a l’any, d’aquests tallers i d’aquest grup n’han sortit professionals.

-En quins grups has estat?

Vaig començar al Ventall teatre, més endavant amb una colla d’amics, vam formar: fifi com som (que encara existeix) i més endavant vaig formar la companyia Corsia teatre.
Ara vaig fent produccions a diversos llocs.

-El teatre sempre ha set un hobby per tu?

Home, va començar sent un hobby, però ara m’hi dedico professionalment donant classes a l’institut del teatre, dirigint obres i interpretant-ne.

-Quin tipus d’obra t’agrada més representar?

M’agrada fer de tot. Però sobretot obres dramàtiques, considero que les comèdies son molt més complicades.


Entrevista a Pepita Puig, directora del grup de teatre del casal d’avis anomenat Arrels.




-Des de quan fa teatre?

Des que en tinc record, ja en feia a l’escola i poc o molt sempre n’he anat fent com a aficionada. He dirigit molts grups amateurs i des de fa 14 o 15 anys estic amb Arrels, que és el grup de jubilats del casal d’avis de la Rambla.

-Recorda algun esdeveniment en el teatre de l’any 1991 a Vic?

Recordo els Pastorets, de l’Orfeó Vigatà que eren molt representatius del teatre popular a la comarca.

-En el grup que dirigeix, d’on obtenen els decorats i vestuaris?

Nosaltres som moderns i no fem servir decorats, si necessitem alguna cosa ens ho portem de casa, una taula, un quadre..., però just el que és imprescindible.
En els canvis d’actes no modifiquem els decorats, en tot cas retoquem l’obra a menys que sigui del tot necessari. Igualment fem amb els vestuari, cadascú es fa el seu vestit però sempre molt simple.

-On assagen?

En el mateix casal dels avis.

-On fan les seves actuacions?

Les estrenes sempre les fem a Vic, al Centre Comunitari, i després anem voltant per la comarca o barri que ens ho demani.
També ens presentem a concursos com al Josep Mª de Segarra, el de Terrassa i tots els que es convoquen per tot Catalunya.

-Quin tipus d’obres fan?

Sempre fem comèdies, busquem distreure al nostre públic. Però quan vam començar només féiem gags o trossos de poesia, per poder aprendre a llegir bé en català. Més endavant vam fer uns pastorets amb un guió adaptat per mi i que representàvem a l’Orfeó Vigatà.

-Quines actuacions recorda?

Pau de les calces curtes
Els porucs
Tots bojos per una torre
Dos embolics i una recomanació
Necessito una infermera
De més verdes en maduren
Per la dèria de quedar bé.

-Sempre ha fet el teatre com a hobby, o alguna vegada s’havia plantejat fer-ne professionalment.

Jo sempre com a hobby i sense cobrar, per a mi sempre ha estat un passatemps que m’ha proporcionat moltes satisfaccions, alegries, amics i bons moments.

-Què en pensa de la situació del teatre a Vic l’any 1991?

Sempre ha estat molt fluix abans i ara.

-A quin públic van destinades les seves obres?

Inicialment el nostre públic era pràcticament gent gran, però cada vegada tenim seguidors de més edats diferents, ja que el teatre d’avantguarda no agrada ni l’entén tothom, i per això qui vol passar una estona distreta ens ve a veure.
Totes les nostres actuacions les filmem per veure’n després els errors i anar-nos corregint.


Entrevista al senyor Ramon Vila, director de d’institut del teatre de Vic.


-Des de quan fa teatre?

Sempre n’havia fet a l’escola, però als 16 anys comentant amb un amic músic, l’Oriol Serra, la meva afició pel teatre, em va recomanar el grup “La gàbia” on buscaven joves aficionats pel teatre.

-En quin moment va contactar amb l’institut del teatre?

Al 1976 a l’institut del teatre es podia fer estudis oficials a Vic, i es on vaig formar-me. En aquells moments els estudis duraven tres anys, les classes eren de tardes de tres a nou del vespre. Actualment, la llicenciatura de teatre és de quatre anys com les altres.

-En quin teatre representava les seves actuacions la Gàbia?

Cada obra que fèiem la representàvem a Vic, de dues a quatre vegades i després, fèiem actuacions per tot Catalunya.
Amb el trio en mi bemol fèiem temporades d’unes quatre setmanes a Barcelona i no fèiem bolos per Catalunya.

-Quins dies i quines hores assajàveu amb la Gàbia?

Això depenia, però quan estàvem en ple muntatge vam arribar a fer cinc dies a la setmana, unes sis hores diaries.

-Hereu molts membres en la Gàbia?

Fixes, érem sis persones, que apart de fer d’actors també tenien altre funcions, com director, administrador, tècnic...

-Qui dirigia la companyia?

Hi havia dos directors que també feien altres funcions, eren en Joan Anguera l la Ivette Vigatà.

-D’on obteníeu el vestuari, els decorats...?

El disseny dels decorats era feta per professionals que contractàvem, però la construcció era obra nostra a menys que hi hagués alguna complicació que requerís la intervenció d’un especialista. De cara al vestuari, també ens el dissenyàven i els fèiem fer.

-En quants grups ha estat?

La companyia fixa on he estat sempre és la Gàbia, he col.laborat amb el teatre “La deriva” de Barcelona, amb “El centre dramàtic” de Barcelona i del Vallès, en la companyia “com tu” amb la qual vam fer dues obres al TNC i teatres puntuals sense ser cap companyia.

-On va aprendre les tècniques d’interpretació?

Amb els estudis oficials que vaig fer a Vic, a l’Institut de teatre. Però on considero que n’he après més és com a professor en els tallers que fem a l’Institut de Teatre de Vic.

-És possible viure del món del teatre?

Si només ets actor crec que és complicat, però en el meu cas que ho combino amb la direcció de l’Institut hi ha molta més estabilitat, de totes maneres en aquests moments no sé si és pitjor o millor que d’altres feines.

-Què opina de la situació teatral a Vic durant l’any 1991?

Jo crec que era millor que pas ara, hi havia moltes més companyíes: Sèmola teatre, la Gàbia, Titelles Naip, els Joglars... . N’hi ha que encara hi són. En aquell moment hi havia poc recolzament de l’ajuntament i molta activitat professional. Semblava possible avançar, però a partir de llavors les coses no van anar tan bé, el 1994 es va disoldre la Gàbia. Ara en canvi, hi ha més programació per part de l’ajuntament i menys activitat professional.

-Quines activitats es duien a terme a L’Institut de Teatre en aquell temps?

Hi havia tres promocions de cursos oficials que duraven tres anys i feien horai intensiu de tardes de 3 a 9h, les instal.lacions eren péssimes, en aquest moment serien impensables, però ara que hi ha unes bones instal.lacions no s’hi fan els cursos oficials.

-Des de quan és director de l’Institut de Teatre de Vic?

Des de l’abril de fa dos anys, el 2005, m’ho van proposar i vaig cedir.

-Quin tipus d’obra l’interessa més d’interpretar?

He fet de tot, quan teníem la companyia de La Gàbia, féiem el que volíem, ja que no buscàvem la comercialitat, només ens interessava l’obra, fèiem teatre contemporani i pocs clàssics, si en fèiem algun, l’adaptàvem. En d’altres companyies he arribat a fer de tot i darrerament estic fent clàssics versionats.
També està en funció del públic al qual va destinat i del teatre.

Obres de teatre importants de l'any 1991

Les obres teatrals més importants que es van estrenar l’any 1991 van ser:


INDIAN SUMMER, de Rodolf Sirera

DESIG, de Josep Maria Benet i Jornet

LAD DE CAÍN, de Serafín i Joaquín Alvaréz Quintero

LES SEPT PORTES, de Botho Strauss

INFINITATS, de Francesc Pereira

NO HAURIES D’HAVER, de Feliu Formosa

DE PART DE QUI?, de Joan Barnil

READY-MADE, de Joan Casas

REIVINDICACIÓ DE LA SENYORA CLITO MESTRES, de Montserrat Roig

Record per les víctimes de l'atemptat d'ETA a Vic

Coincidint amb el 16è aniversari de l'atemptat terrorista d'ETA a la caserna de la guàrdia civil de Vic, dimecres al vespre es va fer a l'església de les Sagramentàries una missa en homenatge a les víctimes. A la cerimònia hi van prendre part familiars de les víctimes a més de comandants de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Vic. L'atemptat d'ETA a Vic, el 29 de maig de 1991, es va cobrar nou vícitmes mortals, quatre de les quals tenien entre 7 i 14 anys.



El 9 Nou, núm 268 divendres, 1 de juny de 2007




RELACIÓ DE VÍCTMIES DE L'ATEMPTAT A VIC:

Hospital General de Vic: Ana Cristina Porras López, 10 anys. MortaM.Pilar Quesada Araque, 8 anys. Baudilia Luque, 78 anys. Vanesa Ruiz Lara, 14 anys. Rosa M.Rosas Muñoz, 16 anys. Francisco Cipriano Diaz Sánchez, 17 anys. Mercé Coma Lladó, 14 anys. Roger Mauri Lladó, 6 anys. Ivan Tidado Roscales, 14 mesos. Marta Barnils Homs, 21 anys. Glòria Blanc Peitibi, 22 anys. M.Àngels Barniol Estrada, 47 anys. Josep Arara Masgrau, 47 anys. Dolors Puig Roca, 38 anys. Ana Ramírez Sánchez, 7 anys. Pilar Díaz Sánchez. M.José Roscales, 25 anys. Ana Chincoa Ribo, 3 anys. Isabel Porras.

Clínica Aliança: Francisco Salas Piriz. Ramon Mayo. Marcelina Soledad Domínguez Borrachera. Carmen Robles Martínez. Josefina López Muñoz, Rafael Reinoso Sánchez. Catalina Palomo Vadillo. Benaissa Aalla. Salvador Rodríguez Caña. Manuela Morgado Duque. Asunción Reina Morillas. José Paniagua Rodríguez. Catalina Rodríguez Pérez. Felipe Mateu Raja. Anna Montes Rabionnet. Joan M.Aymerich Prat. Carles Hernàndez Ortega. Salustiano Cardo González. Alonso Manzano Alfonso. M.Àngels Ortega Nuñez. Rafael Reinoso.