TEATRE

NOTICIES:

·Un enviat dels Déus

Fabià Puigserver, l’escenògraf, el director, el professor, l’artista, l’artesà, se’n va anar abans de temps. Per ell el teatre i la vida es van resoldre fins al final amb una mateixa cosa, una única causa. Fabià, va deixar sens dubte, una immensa herència: trenta anys d’actuacions teatrals, que quasi sempre van constituir un pas endavant en la recuperació artística del nostre teatre i un bonic projecte per al futur del seu Teatre Lliure.
Fabià Puigserver va ser en realitat un enviat dels déus, d’uns déus probablement semblants a aquells que ell mateix va crear en el muntatge de “La buena persona de Sezuan”. Va arribar a Barcelona l’any 1959 als 21 anys després de 20 anys d’exili amb la seva família a França i a Polònia. La seva aparició als àmbits teatrals barcelonins va ser oportuna. Puigserver portava una visió diferent de la escena més globalitzadora, més plàstica, més especial. I també un ofici après en un país teatralment desenvolupat, ell mateix reconeixia que el seu cas s’apartava de la norma, precisament per la intensitat de la seva relació amb el teatre des de tants punts de vista diferents. Abans de ser escenògraf, volia ser actor i director. Com que dibuixava molt bé el seu pare li va permetre matricular-se en una escola d’arts plàstiques. Puigserver va trobar el seu ofici d’escenògraf gràcies a la carrera de Belles Arts que va elegir. Tot i això no va abandonar la seva vocació d’actor i ajudant de director.
A Catalunya quan va ingressar a l’escola Adrià Gual amb la idea d’estudiar interpretació i direcció, es va trobar, curiosament, fent de professor d’escenografia, al mateix temps que exercia d’alumne, va començar a col·laborar com escenògraf a la ADB i en muntatges de directors pròxims de l’Adrià Gual. I molt aviat en àmbits professionals de Barcelona i Madrid. El seu èxit era lògic: les seves creacions garantitzaven estil i impacte.
Durant molts anys Fabià Puigserver va destacar en els seus muntatge per l’atenció que dedicava a l’espai i a l’objecte, i per la utilització plàstica de tot tipus de materials. I, molt especialment, per la qualitat del disseny i la realització dels vestuaris.
Fabià també va destacar per la seva tenacitat personal i la seva duresa, que van fer que arribessin a port les naus on s’embarcava. La seva entrega desinteressada en el treball, la seva exigència amb la dels demés consignada amb uns coneixements i una ambició artística poc comunes, el van investir d’una autoritat sòlida en el susceptible món del teatre.
Fabià Puigserver, es va mantenir sempre fidel a ell mateix, d’aquesta manera tan senzilla va fer canviar, evolucionar, créixer, tot el que tocava i els que treballaven amb ell. Ni la malaltia va canviar a Puigserver.
De totes maneres la seva trajectòria creativa va ser complexa i completa, paral·lela i equiparable a la dels grans creadors teatrals Europeus contemporanis seus.
La seva activitat al teatre Lliure, sempre al servei de l’espai, de la proximitat del públic i de la concordança estètica del seu repertori ha donat fer als últims anys de la seva manera de concebre i de fer el teatre.
Fabià Puigserver es considera influenciat per la pintura, sobretot per certa pintura contemporània, en el seu concepte i tractament dels materials, aspecte especialment reconegut del seu treball d’escenògraf, reflecteixen la seva admiració per Tàpies.
La seva relació amb la responsabilitat total d’un espectacle, el va impulsar a ser cada vegada més espontani i confiat en les primeres idees.
L’herència de Fabià Puigserve al morir, és sens dubte el Teatre Lliure.
El seu nom i la seva feina, van estar units a iniciatives teatrals sempre mogudes per l’ambició artística que acabaria definint en el teatre Lliure. En el seu pas per l’institut del teatre va ensenyar escenografia i pretenia desenvolupar en l’escenògraf una vena dramàtica i no només plàstica. Però va ser una faceta de la qual no va acabar de veure els fruits com va passar amb el Lliure.
La seva feina en l’institut volia fer comprendre amb claredat la sofisticada sensibilització grotowskiana a unes promocions poc familiaritzades encara amb els descobriments corporals.
Fabià acostumava sempre a treballar fins i tot després de que el seu cos digués prou. I va ser capaç de mantenir aquest sistema sobrehumà fins al final. Sense actitud heroica, aprofitant, esgotat, senzillament les forces que li deixava la malaltia.
En la seva última aparició pública va presentar als mitjans de comunicació el projecte del nou edifici del Teatre Lliure.
Les seves mans van ser sempre el mitjà per aconseguir la qualitat final de la bellesa. Les mans de Fabià sempre actives, sempre creadores, moldejaren, reciclaren i amb la cal·ligrafia de la sensibilitat va posar sempre la última paraula perquè l’escenari no fos igual que el món, i en canvi, aboqués amb exactitud la seva essència.
En les seves últimes hores els déus que se’l van emportar li van concedir el consol de que les seves mans li responguessin mentre estigués conscient. I ell va trobar forces per utilitzar-les fins el final, qui sap si somniant que estava donant el seu famós “toc Fabià” en l’últim acte de la seva vida.

Obres de teatre que ha dirigit:

[1993] Las Bodas De Fígaro
[1990] Terra Baixa
[1987] La Buena Persona De Sezuan
[1985] Fulgor Y Muerte De Joaquín Murieta
[1984] La Flauta Mágica De W. A. Mozart
[1982] El Misántropo
[1982] El héroe
[1977] Titus Andrònic

·“¡Por el amor de Dios!”, de Pep Rubianes, al Goya

Tres anys després de “En resumidas cuentas”, el popular actor català Pep Rubianes ha presentat al teatre Goya de Barcelona el seu últim espectacle, ¡Por el amor de Dios!, on per primera vegada no actua en solitari. La debutant Cristina Dilla acompanya a Rubianes, que junt a Pep Molina, director de l’obra va seleccionar aquesta jove actriu. Igualment no va ser fàcil trobar el teatre idòni per l’estrena d’ aquest show, que va tenir lloc al mes de setembre en la fira de teatre al carrer de Tàrrega.
Es va rebelar com un dels treballs més elaborats de Pep Rubianes, la lluita entre els dos actors es magnífica. Té un començament ple d’al·licients per l’espectador i una descripció dels deu manaments extraordinària. Amb tot, el resultat global de l’obra es desigual.
Pep Rubianes es val per parlar de l’amor, d’un tema bíblic. Ell mateix explica l’argument com un joc d’amor que tracta d’humanitzar el triangle Adam- Eva-Déu, amb la convicció de que ens prenen el pèl quan parlen de la creació del món. L’actor es burla d’aquest passatge bíblic, el destrossa, buscant la diversió de l’espectador.
Els problemes vénen amb el guió (escrit per Rubianes i Molina). El pròleg va ser un encert s’explica el com i el perquè de l’espectacle, que disposa al púbic molt a favor de la funció. Poc a poc Rubianes es posa el públic a la butxaca i el llança a l’encomanadissa riallada amb la seva imaginació. Però els espectadors somriuen més que riuen la majoria de les vegades. Això passa perquè la historia talla les ales a Rubianes, en molts moments se’l nota incòmode, travat pel guió i la necessitat de diàleg. Es tracte d’un problema de ritme, de la ruptura del temps escènic que Rubianes pot salvar només en ocasions.
Són els moments del retrobaments amb el Rubianes showman els que reforcen el seu nou espectacle. Una obra recolzada en les ocurrències de l’actor i els seus precisos gestos. Sempre mantenint una gran dosi de risc, la seva habitual ironia i una agressivitat formal. El public habitual de Pep Rubianes no falla.

·Els habitants del teatre deshabitat

Diumenge 14 de juliol de 1991, cremava per tercera vegada el Teatre Espanyol. Aquesta sala, propietat municipal des de 1808, sembla tenir vocació pels incendis, dençà que, a finals del segle passat, hi va haver el primer, el segon: el 19 d’octubre de 1975. Aquella vegada l’escenari es va cremar completament i part del sostre va caure en el pati de butaques.
L’Espanyol, va obrir les portes el març de 1880 i semblava que mai més les flames tornarien a tocar l’edifici, ja que semblava que l’ajuntament havia pres les mesures de seguretat pertinents. Però va ser un error, i aquí tenim el tercer incendi, es podrien donar explicacions paranormals, de malediccions o manipulacions d’algun fantasma per competir amb “l’opera” Parisenc.
Però tot seria engreixar els greus interrogants que encara estan sense resposta.
Per sort aquest drama no va ser una tragèdia, ja que no hi va haver víctimes personals.
En Gustavo Perez Puig, director artístic del teatre Espanyol, va acceptar ser entrevistat per fax, però no va arribar mai la seva resposta. Ningú volia parlar del tema.
Els cinquanta actors que hi treballaven en dues companyies interpretant: “el arrogante Espanyol”, la noche del sábado” i “el gato con botas” segons Paco Valladares han quedat sense feina.
En Vicente Rios, encarregat de la conservació de l’edifici del teatre Espanyol, va ser un gran col·laborador. Estava al càrrec de l’Espanyol des del 16 de desembre de 1988. El febrer de 1989, va denunciar als serveis de l’ajuntament de Madrid que aquest teatre no tenia un pla d’emergència ni d’evacuació.
També es va queixar, perquè no li proporcionaven vivenda, cosa que no entrava en el tracte, però al no ser escoltat es va declarar en vaga de fam, a partir del 30 de maig i el 4 de juny, l’ajuntament arreglà el pis i es pren nota dels sistemes de detecció i extinció d’incendis, però sense verificar-ne el funcionament.
Els responsables del sistemes de seguretat del teatre eren dues empreses contractades pel teatre a través de l’àrea de control energètic de l’ajuntament, però cap de les dues s’ocupa realment de res.
Entre 1990 i 1991 una de les empreses introdueix més càmeres ocultes en més zones de l’edifici, posa mànegues noves i arregla la clau de pas de l’aigua, així dona la feina per acabada. Vicente Rios assegura que va anar insistint a la gerència del teatre i a Gustavo Perez Puig, des del gener de 1990, de que podia passar alguna cosa greu en cas d’emergència. Al 10 de gener el senyor Rios va presentar una denúncia a l’alcalde de Madrid, del perill que corrien, el públic, els actors i el teatre en general. Davant la possibilitat d’incendi degut a la negligència de les empreses de manteniment. No va rebre mai cap resposta, només una trucada telefònica dient-li que no era ell el que tenia de posar denúncies.
El 26 d’abril decideix presentar un segona denúncia dirigida a la secció del control energètic, però tampoc se li fa cas, i el 6 de març Vicenç Rios es tanca com a protesta a la sala d’assaig del teatre.
El divendres 12 de juliol, després de la seva jornada laboral, Rios se’n va a passar el cap de setmana al seu apartament de Soto del Real. Va ser ell qui va descobrir l’incendi cap a les 19:25 del diumenge. Quan entrava per la porta de personal, va veure que no hi havia cap vigilant, quan en canvi, era obligatori que hi hagués vigilància contínua. El telèfon de centraleta de vigilància, estava tallat, però la inspecció que es va fer al teatre 6 dies abans de l’incendi, confirma que ja estava tallada.
Segons l’informe dels bombers, les portes antipànic, estaven tancades amb candau per dins...
La hipòtesi de que l’incendi va ser provocat es basa en que només es va cremar l’escenografia, però la porta ignífuga de l’escenari –que sempre estava tancada, i es obligatori que ho estigui- estava oberta aquest dia i es va produir un corrent d’aire que va fer pujar les flames...
L’escenari es va precintar per Don Alberto Urzaiz, gerent del teatre. El jutge encarregat del cas encara no havia dit res després de 3 mesos del fet.
Vicente Rios va ser traslladat a la junta del districte de Salamanca, en un acte de represàlia havent-li fet signar un full on demanava el trasllat. Però el seu advocat presentarà una querella criminal contra el director artístic del teatre Espanyol, Gustavo Perez Puig, per les declaracions que va fer al diari ABC del 16 de juliol ( el sistema de seguretat de l’edifici, és immillorable. Ha set un fallo humà del conservador) (Vicente Rios s’ha de tractar psiquiàtricament. És una greu negligència del conservador. Una errada humana). Tot això denoten, una falta de memòria pasmosa i una precipitació sorprenent per culpar l’encarregat de l’edifici. Així estan les coses entre els habitants d’un teatre deshabitat.


·TRICICLE: LA MANSIÓ DE L’ HORROR

El popular grup Català el Tricicle va estrenar el seu show, “Terrrífic”, on els gags s’apropen per primera vegada a la teatralitat d’un argument. Els temerosos de l’avorriment tornaran a divertir-se terroríficament.

No es només el nom de l’últim espactacle del Tricicle,la companyia que per si sola, va alçar les espectatives de les recaudacions dels mesos de març i abril del teatre català en un any que es preveia particularment dolent.

· Terrrífic. El Tricicle. Teatre Tívoli. Escenografia. 1991

Després d’un any en que s’havia baixat molt el nombre d’ espectadors en el món del teatre Català, amb l’estrena de Terrrífic, es va salvar la temporada.

-Entrevista al tricicle l’any 1991.

¿A vostès no els fa por que el seu Terrrífic teatral convisqui amb el Dràcula cinematogràfic de Francis Ford Coppola a les pantalles?

¿Mama por? No...

¿Què ha de fer el públic primer, doncs, anar al cine a passar por amb Dràcula o anar al teatre a riure de por amb Terrrífic?

No hi ha cap dubte. Primer de tot anar a veure la casa de la por d'El Tricicle i riure amb Terrrífic. I després no cal que tinguin pressa per anar al cine perquè la pel.li del Dràcula ja la trobaran d'aquí a poc temps al videoclub.

¿A vostès els han fet mai una cara nova?

¿Per què ho diu?

No, per res. Hi pensava mirant el programa de mà que té l'espectador del Teatre Victòria.

És com un trencaclosques que pots arribar a combinar entre cares i ulls, de fins a nou maneres diferents.

¿Hi han descobert alguna cara que els hagi semblat la ideal per a la cirúgia estètica de cadascú?

Ens agraden totes. N'hi ha de més divertides que d’altres. guaita, aquesta, amb els ulls de Paco Mir i la boca de Joan Gràcia! O aquesta, amb els ulls de Carles Sans i la boca del Paco Mir! Totes ens cauen bé.

¿S'han adonat que s'assemblen molt tots tres si els canvien boques i ulls?

No pot ser. A veure... una mica, sí... Bé, només és un joc per a l'espectador, mentre espera que comenci la funció, o quan arriba a casa i es recorda d'El Tricicle. Suposo que amb les seves anades a París no s'han pogut estar de visitar el parc d'atraccions de la Disney...Hi vam anar de seguida que vam saber que s'obria.

¿I El Tricicle va perdre el cap per alguna de les atraccions que hi ha al parc?

No les vam trobar especialment emocionants. Ja coneixíem el Disney de Los Angeles. I el de París n'és una còpia calcada. Hi ha la cova dels pirates, que ja ens va impressionar la primera vegada que la vam veure allà, als Estats Units, perquè era la novetat d'aleshores.

¿S'hi van sentir com a Tricicles o com a nens, doncs?

Home, allò és el món fictici, el del cartó-pedra. En part, és el mateix que nosaltres volem representar amb l'escenografia de Terrrífic. El nostre també és un món de casa encantada i màgica on pot passar de tot.

¿Les tres erres de Terrrific hi són perquè com més erres més por o per allò de: a cadascú la seva erra?

Més erres més por, sí. És un joc. Però tot el que fem, ho fem a tres bandes.

¿Una erra per a cadascú?

També estaria bé. Però preferim que cadascú hi trobi el que li sembli més oportú, el que li digui la imaginació.

¿Quan s'acaben les funcions, els somnis dels tres Tricicles deuen ser somnis de monstres, oi?

No, mai! No somniem mai els monstres del teatre. De tota manera, si els somniéssim, també serien monstres de riure. Generalment somniem l'espectacle abans d'estrenar. I després ja entres en una altra roda, mentre el representes.

¿I ara que els seus monstres ja són com de la família i ja han treballat davant de 400.000 espectadors llargs, no els fa una mica de por que vostès mateixos es converteixin en monstres del teatre?

Doncs, el del teatre és un tipus de monstre que no ens resulta gens desagradable.Entre els tres, fan disset personatges diferents a Terrrífic.

¿Hi ha algun monstre que els tingui el cor robat? ¿Amb quin monstre es quedaria cadascú?

Per mi, el millor és el monstre que faig de serradora mecànica i les eines de taller elèctriques [Carles Sans]. Jo m'hauria de quedar amb dos. Un, perquè és molt agraït de fer. El que vol és esgarrifar la gent amb les ungles i les forquilles als plats. El públic entra en el joc de l'esgarrifança sense que hagis de demanar-li que ho faci. L'altre, el del nen, el que surt cap al final de l'espectacle amb la fona per trencar focus i tot el que troba. És el que s'acosta més a la meva persona [Joan Gràcia].Doncs, a mi, sens dubte, el que m'agrada més és el del monstre en totes les seves versions. Rep regals. És de bona fe. És un monstre afectuós i feliç que arrossega de seguida la gent. [Paco Mir].

¿Després de gairebé quinze anys i després de tantes maneres de fer riure, El Tricicle ja sap de què riu el públic?

És un misteri. És millor que no ens hi encaparrem. Si ens poséssim a estudiar les motivacions que fan riure a la gent, potser perdríem l'oremus del veritable motiu pel que riu.

¿Es riu més i millor si s'és nen, però?

No. És un tòpic pensar que el nen riu més. A vegades veus a les butaques, nens que no riuen, que miren amb uns ulls oberts de bat a bat. I, en canvi, de vegades, un sector del públic riu quan sent que riu algú que té al costat. Riu per contacte, com si diguéssim.Avís: pregunta amb mala intenció.

¿Que seria del seu teatre sense la crítica teatral?

Nosaltres ja fèiem teatre abans que ens féssin les crítiques als mitjans de comunicació. Després, la crítica es va encarregar de criticar. Però s'ha de dir que sempre hem tingut molt bones opinions sobre els nostres espectacles, sobre Terrrífic, també. Diguem, per resumir i capgirar el mitjó, que no hi pot haver crítica teatral sense teatre. Girem full. Suposem que un monstre poderós els tempta i els ofereix diversos regals.

¿Què en farien, per exemple, d'un aeroport amb tots els serveis?

Faríem un espectacle que es diria Èxit.

¿I si el monstre temptador els oferís un estadi atlètic?

No hi ha dubte. Aleshores faríem Slàstic.

¿I si el regal del monstre fos un Théâtre de la Ville a prop del riu Sena?

En aquest cas, sense dubtar-ho un segon, ens quedaríem a viure a París.

¿Ni que el monstre els regalés un Paral.lel ben viu a Barcelona?

Ah, aquest sí que seria un dels regals més apreciats. Perquè quan et parlen de com ha estat de viu el Paral.lel de Barcelona en altres èpoques i veus com està ara de mort, et sap molt de greu. Per això seria un regal únic que regalaríem i repartiríem a tothom que volgués entrar-hi.

¿I si el mateix monstre poderós els regalés un canal de televisió?¿Un canal de TV...?

Home, preferiríem que ens regalés el que dèiem abans del Théâtre de la Ville. Ja faríem el pont aeri entre París i Barcelona, si molt convingués. Un canal de televisió ens portaria massa problemes, tal com estan les coses avui dia.

¿Li rebutjarien al monstre poderós un hotel de tres estrelles, però?

No, de cap manera. Però el que faríem seria mirar que no hi entrés gent com El Tricicle, perquè ens el destrossarien en quatre dies amb les seves jugadetes teatrals i televisives.

Suposem, doncs, que el monstre amic els posa a les mans un parc d'atraccions, aquí mateix, amb milers de milions d'avals institucionals...

Ui!, el tornaríem a regalar de seguida al monstre poderós que ens l'hagués regalat!

Parc d'atraccions regalat?

No, gràcies!

El diari francès Le Monde va dir d'El Tricicle i de Terrrífic: Magnífic! ¿Que no s'és profeta a la pròpia terra, doncs, ni que es faci riure?

Si hem de jutjar pels premis que ens han donat, potser hem de dir que no. No hem estat gaire guardonats, aquí a Catalunya. En canvi, pel que fa al públic, sí que som molt estimats. I això és el que compta, no? Ara bé, quan es tracta de reconèixer algú com a figura o com a monstre de l'espectacle, que dèiem abans, diuen que això es mesura pels premis obtinguts o les bones lloances. Però es veu que els encarregats de repartir aquestes coses no ens valoren prou. Els premis que hem tingut ens els han donat sempre tots a fora. A França n'hem guanyat dos d'importants i aquí no ha caigut ni el Premi Nacional, ni el de la Crítica, ni el dels Actors... I això que som els que hem portat més espectadors al teatre, fins ara, en els últims quinze anys.

¿No deu ser que sempre els veuen contentets i alegrets a vostès tres, vaja, que totes els ponen?

Hauríem de plorar, potser?

Qui sap si a base de llàgrimes no acabaria caient la Creu de Sant Jordi, com a mínim...

Pensi que nosaltres som tres. Haurien de ser tres Creus. Potser sortiria una mica cara la festa...

Tornem al bon camí. Parlant de tres, les tres erres de Terrrífic en boca dels francesos parisencs devia tenir una certa gràcia lingüística. ¿No devia ser una concessió als parisencs perquè el Théâtre de la Ville és un coproductor de l'espectacle?

No, no. Sona bé a tot el món. Però els que s'ho passaven bomba eren els anglesos. Quan sortien del teatre, deien una cosa semblant a Truífic, Truífic, amb el seu so gutural a les tres erres

¿Els sembla que riuen per motius diferents els francesos, els anglesos o els catalans ni que ja siguin tots europeus sense fronteres?

Alguna cosa hi ha d'això. No podríem precisar en quins moments, però els francesos potser riuen de fets més subtils. La veritat és que els diferents gags funcionen tant aquí com a la resta del món amb els matisos derivats de la idiosincràsia de cadascú. Depèn de qui és més extrovertit o menys, però això no vol dir que deixin d'agradar enlloc. A tot arreu troben el seu punt de contacte amb la realitat del país.

I vostès, han rigut mai d'un gag propi?

Sí, i tant! Sobretot en el primer moment de la guspira, quan el penses i l'expliques per primera vegada. I també quan veus un vídeo d'algun espectacle que ja fa temps que has fet i tens en repòs. Des de la distància, et comences a fer gràcia i tot a tu mateix.

¿Què passa si un gag que sembla segur, amb el teatre ple, un dia no fa riure?

No és estrany que passi, però molt de tant en tant. Per exemple, un gag que saps que estava funcionant perfectament, de sobte, arriba un dia que no et fa riure. Això passa perquè el gag en qüestió és al llindar entre la genialitat i la banalitat. I també pot passar que, per fets externs, per l'ambient d'algun fet social o col.lectiu, o pels motius que sigui, ni tu mateix et creus el que estàs fent i perds la pròpia credibilitat del gag i vas perdent el fil de l'actuació fins que el tornes a recuperar, fas el procés a l'inversa, i et tornes a situar al llindar just.

Suposem que els oferissin de fer Les tres germanes, de Txèkhov. ¿Es barallarien pel paper que triaria cadascú?

No. Sempre ens posem d'acord. En aquest cas, ens intercanviaríem els papers. D'entrada, acceptaríem fer Les tres germanes. I després ja es veuria com ens en sortim, potser fent el canvi i representant Els tres germans.

¿Si es trobessin en el cas d'haver de fer d'intèrprets de llengües, amb el seu personal llenguatge gestual, en una conversa entre els populars Saddam Hussein i Bill Clinton, ¿quins gestos els sembla que serien els més habituals per fer-los entendre?

Una bona botifarra per a tots dos!

Llenguatge universal, és clar.

Sí, però dubtem molt que poguéssim fer de traductors dels dos personatges, si ens ho oferissin, perquè nosaltres tenim molta feina amb el teatre. Que s'ho facin!.

Un dia, ja fa quinze anys, hi havia un estudiant de Belles Arts [Paco Mir], un empleat de banca [Joan Gràcia] i un estudiant de Dret [Carles Sans]. Tots tres volien fer alguna cosa diferent de la que feien. Si ara vostès, Tricicles fets i drets, se'ls trobessin pel carrer i els demanessin parer, ¿què els dirien que fessin, què els aconsellerien?

El millor que poden fer un pintor, un banquer i un advocat és un grup de teatre. Ho tenen segur perquè fusionen el món espiritual de l'art, el món material dels diners i el món executiu i de la legalitat.

És un equilibri perfecte, gairebé de Tricicle, si m'ho permeten.

És autèntic Tricicle-Tricicle...

Doncs, mirin, que trrremoli l'enemic!

Terrríficament, sisplau!

-Han après tant a entendre's amb gestos que, quan parlen, no es trepitgen i responen a la una. Fa la impressió que sempre estan d'acord. Són tres cares conegudes que formen part d'un mateix nom: El Tricicle. Trigèmins, professionalment parlant, estan a punt de complir quinze anys com a companyia estable. Els seus espectadors es compten des de fa temps amb xifres de sis zeros.Són milionaris en els rànquings teatrals de les últimes temporades, però també milionaris en rialles. Quan aquests dies al Teatre Victòria es fa fosc, tothom sap que riurà de por. Poquíssimes vegades s'han vist espectadors tan fidels, capaços de deixar-se serrar el coll i, al damunt, riure-se'n. Els espectadors d'El Tricicle són així. Ara, Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans fan de monstres en una casa de la por amb la mateixa genialitat que un dia van donar vida a un aeroport, a una pista poliesportiva o a un hotel de tres estrelles. I no han acabat. Quatre espectacles, una òpera en projecte, més televisió i la intenció de donar vida al Teatre Victòria, en sessions de matinada, amb espectacles especialment triats. "La nostra intenció és fer riure", diuen. I ho han aconseguit a tot arreu on han actuat: Europa, Estats Units, Amèrica del Sud o el Japó han vist els gags universals d'El Tricicle. Tot va començar amb Manicòmic, un espectacle de gags que va canviar la cara dels escenaris de fa deu anys. Amb Èxit, el món dels aeroports els va obrir les portes internacionals. Slàstic els va vincular per sempre al món de l'esport. El Théâtre de la Ville de París els va descobrir de seguida i des d'aleshores ha estat com la seva segona casa. Amb Dagoll Dagom i Anexa, són els fundadors de la societat Tresx3, S.A. productora i gestora actual del remodelat Teatre Victòria del Paral.lel. Tres estrelles va difondre la seva particular manera de fer a la televisió. Els guions sobre còmic amb motiu dels Jocs Olímpics els van tornar a la petita pantalla l'any passat. Des de fa prop de dos anys, passegen pel món amb la seva casa de la por i el quart espectacle de la companyia, Terrrífic. L'han vist ja 400.000 espectadors. I continuen. Al Paral.lel, com tantes vegades, el cartell d'entrades esgotades s'ha fet habitual a les taquilles d'El Tricicle. No se n’amaguen. "Som els que hem portat més gent al teatre", diuen. Mentre els monstres de la seva casa de la por reposen, els membres d'El Tricicle deixen els gestos en un racó i es disposen a parlar per boca seva.



·“Trucades a mitjanit” (“Talk Radio”), d’ Eric Bogosian

En Juanjo Puigcorbé, Pere Planella i Manuel Dueso, són els protagonistes d’un experiment comunicatiu; “trucades a mitjanit”, l’obra gira a l’entorn d’una neuròtica i autodestructiva estrella de la ràdio.
L’anecdòtic experiment confirmava el que deien els protagonistes (en el nostre país ni hi ha cap programa radiofònic com el que descriu l’obra). Trucades a mitjanit, es va estrenar el febrer en el Mercat de les Flors, degut a l’èxit va passar al teatre Condal.
El mateix autor Bogosian va interpretar l’obra en els escenaris Estadounidences, i més tard en la versió cinematogràfica que en va fer, Oliver Stone. Es va estrenar a Espanya amb el títol de “Hablando con la muerte” que va passar sense pena ni glòria per les nostres pantalles malgrat el seu innegable valor cinematogràfic. L’argument gira al voltant de la neuròtica i autodestructiva personalitat d’una estrella de la ràdio. Santana que així es diu el locutor en la versió Catalana, era un jove aïrat a qui un productor va treure d’una emissora alternativa per portar-lo a una emissora comercial. Santana disposava d’un espai nocturn en el que responia una a una a les trucades dels oients. El que diferencia a Santana dels seus competidors són les maneres, doncs practicava una agressió sistemàtica i indiscriminada contra tots els que trucaven. Per tots Santana tenia una frase ocurrent, dirà estúpid a un treballador negre que elogia els catalans per lo bé que l’han acollit, o expressarà opinions tan radicals com que tots els homosexuals amb sida que hi ha a la presó han de morir.
Les falques publicitàries tampoc escapen de la seva burla. En el seu entorn immediat hi ha l’ajudant, Victor Pi. El que li filtra les trucades i perdona la seva intransigència. La secretària del programa, Laura ( Ariadna Gil), amb la que Santana va tenir un afer i que ella encara n’està enamorada. El productor, Daniel ( Lluís Marco), que el va convertir en estrella, i que està a punt d’aconseguir que el seu programa passi a la cadena nacional. Així, “trucades de mitjanit” és una obra per un intèrpret que no abandona ni un moment l’escenari, reservada a un actor de qualitat com Juanjo Puigcorbé, que es fica en la pell de Santi Santana, amb la mala llet d’un caràcter fort que transmet aquest mal rotllo que corre per les venes d’un ésser profundament insatisfet.
Feia més d’un any i mig que Puigcorbé no actuava a Barcelona, després de “Vador” i la polèmica per les subvencions de la generalitat que li van fer dir: “No tornaré a fer teatre a Catalunya fins que això s’arregli”. Però tot i que això no es va arreglar, i amb les ganes, que no li faltaven, de pujar a un escenari el van portar a assumir el paper de Santi Santana.
Puigcorbé i Planella van decidir apropar l’acció a la realitat Barcelonina, per tant l’obra no passa com en l’original en una emissora solitària prop de Boston, sinó a Barcelona i en els estudis de la cadena Ser.
L’obra passa durant dues hores en els estudis de l’emissora, l’escenari es transforma en un autèntic locutori de ràdio. Bogosian diu que l’espectacle és pels que escolten, no pels que truquen. Així, el públic del programa és aquí oient i espectador.
La temàtica radiofònica, el llenguatge sense contemplacions, la personalitat d’un actor com Juanjo Puigcorbé, fan de “trucades a mitjanit” una peça amb una gran acollida.


· El teatre Alegria de Terrassa

El Teatre Alegria es va inaugurar a la ciutat de Terrassa l’any 1991. Es tracta d’un espai teatral polivalent. El teatre té accés directe per a camions, té una amplada de 16,5 metres, una llargada de 27,5 metres i una alçada útil de 6,5 metres. En cas de necessitar-se escenari tradicional "a la italiana" aquest pot tenir 14 metres d’amplada, per 9 metres de fons i una boca de 8 metres d’amplada. El sostre tècnic disposa de 16 barres laterals i 36 transversals de 14 metres d’amplada, accionades per motors mòbils. Està equipat amb una taula de llum memoritzada de 120 canals i disposa de 70 projectors propis i equip de so. Un sistema de grades mòbils permeten ubicar el públic en qualsevol espai. Disposa de tres camerinos, que es poden compartir amb la Sala Maria Plans amb cabuda de 7 persones cadascun. Capacitat per a 250 espectadors.


·Inauguració a Vic del teatre l’Atlàntida

L' edifici de l'actual Teatre Atlàntida es va construir l'any 1963, amb la finalitat de ser usat com a cinema. Posteriorment, l'any 1984, l'Ajuntament de Vic va comprar l'immoble, amb la finalitat d'instal·lar-hi un teatre municipal. Es va inaugurar formalment pel Mercat del Ram de 1991, i l'any 2001 hi vam celebrar el desè aniversari de la remodelació.
Des de l'any 1991 el Patronat del Teatre Atlàntida, en un principi i de l'IMAC posteriorment, ha anat definint un model de programació. En aquests moments s'hi presenta la programació estable de teatre, musica i dansa tant per a espectacles de gran format (amb un aforament fins a 920 localitats) com per a altres de petit format, que es porten a terme a l'escenari del teatre, amb un aforament restringint de 100 persones.
També s'hi porten a terme les programacions de la Filmoteca de Catalunya i de Cineclub, les actuacions més importants del Mercat de Música Viva de Vic, del Festival de Titelles o del Festival de Jazz, i es cedeix a entitats o empreses sempre que ho permeti el calendari d'activitats. S'ha aconseguit organitzar un cicle infantil i s'han consolidat els cicles de l'Orquestra de Cambra de Vic.
El Teatre Atlàntida forma part de la xarxa de teatres de l'ODA de la Diputació de Barcelona, del Projecte Alcover, de la xarxa Transversal i de la Red Nacional de Teatros i Auditorios.